La humanitat als albors de les civilitzacions adorava la sort i la bona fortuna, que a l'antiga Grècia s'identificaven amb la deessa Tyche, i a l'antiga Roma amb la deessa Fortuna.
El nom del segon és conegut per tothom avui dia i es pot considerar una analogia semàntica (pràcticament sinònim) amb les paraules "sort" i "destí".
La fortuna i la seva roda
La paraula "fortuna" és d'origen romà antic, traduïda literalment del llatí com "destí". Inicialment, s'identificava amb el culte a la Fortuna, que es va originar molt abans de l'apogeu de l'Imperi Romà, presumiblement al Laci, entre els italians, en el període comprès entre el segle X i el VII aC.
És possible que els llatins adorassin aquest culte fins i tot abans d'emigrar a la península dels Apenins i portés aquesta tradició amb ells. No hi ha fets fiables que ho confirmin, però se sap amb certesa que la fortuna va ser adorada a l'antiga Roma al segle VI aC. Confirmació d'això és l'antic temple construït pel sisè rei de l'Antiga Roma -Servi Tullius a la vora del riu Tíber- en el període del 578 al 534 aC.
Al principi, els agricultors adoraven Fortuna, celebrant Fortis Fortunae el 24 de juny de cada any. Es creia que les combinacions reeixides de circumstàncies que condueixen a una rica collita depenen del favor de la deessa: clima càlid, precipitació, riuades. Més tard, la tradició del culte va ser adoptada pels pastors, la riquesa dels quals també depenia directament de la fertilitat de les pastures.
Aproximadament al mateix període històric, l'antiga Roma ja tenia la seva pròpia deessa de la collita i la fertilitat: Ceres, que posa en dubte l'origen romà de Fortuna. Molt probablement, aquest culte va ser manllevat dels italians, o dels antics grecs, i es va desenvolupar paral·lelament a la mitologia romana antiga tradicional.
Fortuna romana tardana
No se sap amb certesa com i quan es va originar el culte a la Fortuna a l'antiga Roma, però durant el seu apogeu, la popularitat de la deessa del destí, la deessa de la fortuna, va ser enorme. Milers d'altars i capelles dedicats a Fortuna es troben escampats per tot el territori de l'antic Imperi Romà, així com desenes de milers d'imatges i gravats trobats en jaciments arqueològics.
El rostre de la deessa del destí estava imprès en monedes antigues, articles per a la llar, productes d'artesans i altars domèstics. Pel que fa al nombre d'admiradors, la fortuna es pot comparar amb Mercuri, el déu de la riquesa material, el comerç i el benefici.
També val la pena assenyalar que Fortuna està inclosa en el culte dels antics emperadors romans amb el nom de Fortuna Augusta. Va rebre una reverència especial l'any 19 aC, després del retorn victoriós d'Octavi August d'Orient.
Sovint es representava la deessa amb una cornucòpia i una roda, i envoltada d'altres personificacions: Felicitas, Hilaritas, Concordia, Fides. A partir del segle I dC, Fortuna es va representar sovint amb Isis, la deessa de la feminitat i la maternitat.
A més de l'antic temple de Servi Tullius, erigit al segle VI aC al riu Tíber, més tard es van dedicar a Fortuna altres temples majestuosos. L'any 194 aC es va construir el Temple de Fortuna Primigenia, l'any 180 aC, el Temple de Fortuna Equita i l'any 101 aC, el Temple de la sort d'aquest dia.
La fama de la deessa del destí va continuar després de la caiguda de l'Imperi Romà. El culte es va estendre pels països de l'Europa occidental i va existir extraoficialment durant tota l'edat mitjana. No es van oblidar de la deessa en el període de la Nova Era, anomenant un asteroide descobert el 1852 en el seu honor.
Avui, la paraula "fortuna" s'associa més sovint no amb l'antiga deïtat romana, sinó amb la sort i el destí. A cada casino hi ha una roda de la fortuna (ruleta) i l'expressió "favorit de la fortuna" està fermament arrelada a la societat, és a dir, una persona afortunada que té sort en tots els esforços.
Malgrat la transició a l'era digital, un gran nombre de persones a tot el món encara depenen més que del sentit comú i dels càlculs acurats, sinó de la sort. L'expressió "confia en la fortuna" sembla que no envelleix mai, tot i que avui el paper de la deessa el juga cada cop més un aleatoritzador, o un generador de nombres pseudoaleatoris.
