La humanitat, ja a l’alba de les civilitzacions, venerava la sort i la bona fortuna, personificades per la deessa Tique (Τύχη) a l’antiga Grècia i per la deessa Fortuna (Fortuna) a l’antiga Roma.
El segon nom és conegut per tothom avui en dia i pot considerar-se una analogia semàntica (gairebé un sinònim) de les paraules «sort» i «destí».
La fortuna i la seva roda
La paraula «fortuna» és d’origen romà antic i es tradueix literalment del llatí com «destí». Inicialment, estava associada amb el culte de Fortuna, sorgit molt abans de l’apogeu de l’Imperi Romà, probablement a la regió del Laci, entre els itàlics, entre els segles X i VII aC.
No es descarta que els llatins veneressin aquest culte abans de migrar a la península Itàlica i portessin aquesta tradició amb ells. No hi ha proves fefaents que ho confirmin, però se sap amb certesa que al segle VI aC a l’antiga Roma es venerava Fortuna. Això ho demostra un antic temple construït pel sisè rei de Roma, Servi Tul·li (Servius Tullius), a la vora del riu Tíber entre els anys 578 i 534 aC.
Inicialment, eren els pagesos qui veneraven Fortuna, celebrant anualment el festival Fortis Fortunae el 24 de juny. Es creia que la benevolència de la deessa portava circumstàncies favorables per a una collita abundant: bon temps, pluges, crescudes dels rius. Posteriorment, també els pastors van adoptar aquest culte, ja que el seu benestar depenia de la fertilitat dels pasturatges.
En la mateixa època, a l’antiga Roma ja existia una altra deessa de la fertilitat i de la collita: Ceres (Cerēs), cosa que fa dubtar de l’origen romà del culte a Fortuna. És més probable que aquest culte fos pres dels itàlics o dels grecs antics i es desenvolupés en paral·lel amb la mitologia tradicional romana.
La Fortuna en l’època romana tardana
No se sap amb certesa quan va sorgir el culte a Fortuna a Roma, però en el seu període de màxim esplendor, la popularitat de la deessa era immensa. A tot el territori de l’antic Imperi Romà s’han trobat milers d’altars i capelles dedicats a Fortuna, així com desenes de milers d’imatges i gravats en excavacions arqueològiques.
La imatge de la deessa apareixia a les monedes antigues, objectes domèstics, productes d’artesania i altars casolans. Per nombre de fidels, Fortuna es podia comparar amb Mercuri (Mercurius), el déu del comerç, les riqueses i els guanys.
Fortuna formava part del culte imperial sota el nom de Fortuna Augusta, rebent un homenatge especial l’any 19 aC, després del retorn victoriós d’Octavi August (Octavianus Augustus) d’Orient.
La deessa sovint era representada amb una banya de l’abundància i una roda, acompanyada de personificacions com Felicitas, Hilaritas, Concordia i Fides. A partir del segle I dC, també se la representava al costat d’Isis (Isis), la deessa de la feminitat i la maternitat.
A més del temple erigit per Servi Tul·li al segle VI aC a la riba del Tíber, es van construir altres temples destacats dedicats a Fortuna. Entre ells, el temple de Fortuna Primigènia (Sanctuary of Fortuna Primigenia) l’any 194 aC, el temple de Fortuna Eqüestre (Aedes Fortunae Equestris) l’any 180 aC i el temple «Fortuna d’aquest dia» (Fortuna Huiusce Diei) l’any 101 aC.
El culte a Fortuna va perdurar fins després de la caiguda de l’Imperi Romà, continuant a l’Europa occidental durant tota l’edat mitjana. En temps moderns, l’any 1852, un asteroide fou batejat amb el nom de la deessa.
Avui, la paraula «fortuna» s’associa més sovint amb la sort i el destí que no pas amb la deessa romana. La «roda de la fortuna» (ruleta) és present a tots els casinos, i l’expressió «el favorit de la fortuna» fa referència a una persona amb molta sort.
Malgrat viure en l’era de la tecnologia digital, moltes persones encara confien més en la sort que en el raonament i els càlculs. L’expressió «confiar en la fortuna» sembla que mai passarà de moda, tot i que avui el paper de la deessa l’acostuma a fer un generador de nombres aleatoris.